Per Josep Moré, vicepresident de Texfor
Durant massa temps, en parlar de feina al tèxtil hem posat el focus en allò que falta: falten perfils, falten tècnics, falta relleu. Avui proposo capgirar-lo. No per maquillar la realitat, sinó per mirar el mapa complet: el tèxtil és ple d'oportunitats professionals per a una nova generació. El repte no és només trobar-los; és aconseguir que ens vegin, que ens entenguin i que vulguin formar part daquesta indústria.
Perquè el tèxtil no és un sector “d'abans”. És un sector que està canviant —i ho fa ràpid—: processos cada cop més tecnificats, exigències ambientals més altes, traçabilitat, digitalització, circularitat, innovació en materials i en producció. I tot això, al món real, es fa amb persones. Amb equips. Amb talent.
La bona notícia és aquesta: qui entri avui al tèxtil pot construir una trajectòria amb sentit, amb estabilitat i amb recorregut. La condició és que sapiguem obrir portes i, sobretot, que sapiguem convidar.
Hi ha joves que busquen una feina i hi ha joves que busquen un projecte. La diferència és gran. Quan una empresa transmet que hi ha un rumb —que s'inverteix, que se sent, que es millora—, el talent ho percep. I quan no, també.
Per això, si Volem atraure perfils nous, hem de començar pel més senzill (i de vegades el més oblidat): crear un entorn on vingui de gust treballar. Les instal·lacions, el clima laboral, el respecte, la manera de liderar i integrar qui arriba. El salari és important, sí. Però l'ambient, l'organització i la sensació de futur pesen moltíssim.
I hi ha un punt que marca la diferència entre “fitxar” i “sumar”: quan incorpores algú amb talent, no ho portes perquè repeteixi allò de sempre. El portes perquè aporti. Perquè qüestioni, millori, proposi. Si a una persona jove li demanem idees… i després tanquem el pas, no perdem una persona: perdem l'oportunitat que venia amb ella.
En aquest sentit, el lideratge és clau. El bon lideratge no és només direcció: és escolta. I l'escolta no és pas un gest amable; és una eina de competitivitat. Perquè una idea valuosa pot venir de qualsevol part de lempresa.
Si parlem de futur, hi ha un àmbit que ho sosté tot: la formació. I aquí hi ha una reflexió que cal fer sense complexos.
En alguns itineraris formatius hi ha oferta, fins i tot abundant. Però al terreny que més necessita la indústria —la producció— hi falta múscul: tècnics i tècniques preparats per a processos industrials. I no parlem de teoria: parlem de realitat de fàbrica, maquinària, ofici, seguretat, qualitat, eficiència.
De vegades el problema s'explica només amb una imatge: intentar ensenyar un procés industrial amb recursos que no s'assemblen gens als que es fan servir en una empresa. Si volem professionals preparats, necessitem una formació que s'assembli al món real.
I aquí apareix una gran oportunitat: construir ponts de debò entre centres de formació i empreses, i també entre universitat i formació professional. Hi ha recursos i equipaments infrautilitzats en alguns àmbits, mentre que en altres manquen eines, infraestructura i materials. Amb coordinació, es pot guanyar molt.
Això no és un debat educatiu abstracte. És un debat de competitivitat. Si el sector vol créixer, innovar i adaptar-se necessita gent formada. I si volem gent formada, hem de facilitar l'accés i fer aquesta formació atractiva.
Moltes decisions vocacionals es prenen per percepció. No per dades. Per això, el “relat” importa.
Durant anys, s'ha repetit una imatge del tèxtil associada al passat. Fins i tot quan parlem de patrimoni –amb tot el valor que té–, de vegades oblidem ensenyar el més important: el que el tèxtil és avui. Tecnologia, automatització, sostenibilitat, nous materials, processos cada cop més precisos, innovació aplicada. Si només es mostra ahir, és normal que alguns joves creguin que aquí no hi ha demà.
I tanmateix, el demà existeix. I és atractiu. Només cal explicar-ho millor: als centres, a les fires, als espais divulgatius, a la orientació professional, als canals on hi ha el públic jove.
Aquí hi ha un treball de sector: explicar que el tèxtil actual no és només “moda”. És indústria. És tecnologia. És economia circular. És ocupació qualificada. I és una carrera professional amb múltiples portes dentrada.
Hi ha un moment decisiu en qualsevol itinerari: les pràctiques. És aquí on el tèxtil deixa de ser una idea i es converteix en una experiència.
Quan les pràctiques funcionen, passen dues coses: la persona aprèn –de debò– i l'empresa detecta potencial. I això accelera el relleu generacional millor que qualsevol campanya.
Per això, si hi ha un obstacle pràctic –la distància entre centres de formació i fàbriques, o el cost del desplaçament–, no ens podem resignar. No és un detall logístic: és una barrera daccés. Resoldre'l és invertir en futur.
La gent jove no només mira el lloc; mira el projecte. I el projecte es veu en decisions concretes: millores, tecnologia, organització, seguretat, formació interna i cultura d'empresa.
És veritat que el context econòmic prem i que, especialment per a pimes, accedir a ajudes pot ser complex. Però precisament per això, quan una empresa aconsegueix modernitzar-se i millorar, es genera un efecte que sovint se subestima: l'equip sent que hi ha futur, que hi ha intenció de fer les coses bé, que s'aposta pel llarg termini. Aquesta percepció reté talent. I també ho atrau.
El text no va de “problemes” ni de nostàlgia. Va de responsabilitat i d'oportunitat.
Si volem un sector fort, hem d'aconseguir que una nova generació ho vegi com és: una indústria amb futur, amb ocupació qualificada, amb possibilitats de creixement i amb un paper clau en reptes globals com la sostenibilitat i la transformació productiva.
El compromís és compartit: empreses, administració, centres educatius i entitats sectorials. Però l'objectiu n'és un: obrir la porta i dir, amb claredat, que el tèxtil és una bona aposta professional.
I que qui entri avui, no entra a un sector “d'abans”. Entra a un sector que ara s'està escrivint.
Convé recordar-ho: el tèxtil ofereix ofici. I tot ofici se sosté en passió, aprenentatge i creativitat.